diumenge, 13 de novembre de 2011

Vocabulari (Borbons)

Gremi: associació d'artesans, element bàsic de la societat medieval i moderna urbana. Els gremis se reservaven el mercat local i reglamentaven la fabricació, els salaris i els preus. Els gremis decaigueren davant la competència de nous sistemes de producció a partir del s. XVIII. Les Corts de Cadis varen aprovar la seva desaparició el 1813; varen predre definitivament el seu paper a Espanya el 1836.
Exemples de gremis: picapdrers, ollers, tintorers, sabaters, apotecaris, etc

Manufactures reials: introduides pels Borbons realitzaven productes de qualitat: tapissos, mobles, porcellana, vidre, etc per satisfer necessitats privatives de l'Estat o de la Cort.

Loteria: sistema de recaptació introduit per Carles III el 1763.

Regalisme: polìtica practicada en matèria religiosa pels monarques europeus dels ss XVII i XVIII amb l'objectiu d'exercir el control sobre les activitats de l'Església, per exemple, el nomenament de bisbes.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Comentari mapa p. 44

Títol del mapa: L'Europa de Carles V

1. Presentació del mapa
2. Respon a les següents qüestions:

a) Explica qui eren els pares i avis de Carles V
b) Fes una llista detallada del territoris heredats per Carles V
c) Què vol dir Carles I d'Espanya i V d'Alemanya?
d) Com i quan va ser elegit emperador Carles V? era un càrrec hereditari?
e) Quin nom ofiaicl rebia l'Imperi alemany? quan va desaparèixer?
f) Quin era el llinatge dels Àustries? fins quan varen regnar a Espanya? i a Àustria?
g) Què saps del Regne de Mallorca en temps de Carles V? qui el governava? a quina corona pertanyia?
h) Com i quan va conquistar Carles V el ducat de Milà?
i) Quin varen ser els tres grans enemics de Carles V?
j) Quins territoris europeus controlaven els turcs? de quina religió eren?
k) Com i quan va repartir els seus territoris Carles V?
l) Quins territoris controlava el Consell d'Aragó? i el d'Itàlia?
m) Qui governava cadascun dels diferents territoris?

3. Bibliografia i fonts consultades per fer l'exercici

dimecres, 20 d’abril de 2011

Òrgans de poder del Franquisme

Las Cortes

Según la Ley de las Cortes, éstas eran el órgano de participación del pueblo español en las tareas del Estado. Su función era elaborar y preparar las Leyes, sin perjuicio de la sanción que correspondía al jefe del Estado, Francisco Franco. Eran procuradores en Cortes:
  • Los ministros.
  • Los Consejeros Nacionales de FET y de las JONS.
  • Los presidentes de altos organismos.
  • La Organización sindical.
  • Los representantes de la familia, elegidos por los cabezas de familia, desde la promulgación de la Ley Orgánica del Estado de 1967.
  • Los rectores de universidades.
  • Los presidentes de determinadas instituciones culturales.
  • Los presidentes de asociaciones y colegios profesionales.
  • Los que fueran designados por el jefe del Estado.

Consejo del Reino

Órgano corporativo de la llamada Democracia Orgánica franquista creado por la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado de 1947, era el alto consejo que asesoraba al Jefe del Estado en la toma de decisiones de su exclusiva competencia. Era función del Consejo del Reino, proporcionar al Jefe del Estado una terna de tres nombres, para que eligiera dentre éstos un Presidente del Gobierno, así mismo el Jefe del Estado necesitaba del Consejo del Reino para disolver o prorrogar las legislaturas de las Cortes, destituir al Presidente del Gobierno, así como muchas otras funciones.
Miembros:
Consejeros natos:
  • el Teniente General de mayor antigüedad en activo de los ejércitos de tierra, mar y aire, por este mismo orden.
  • el Jefe del Alto Estado Mayor.
  • el Prelado de mayor jerarquía y antigüedad entre los que eran procuradores en Cortes.
  • el Presidente del Consejo de Estado.
  • el Presidente del Tribunal Supremo de Justicia.
  • el Presidente del Instituto de España.
Consejeros electivos, elegidos por votación por los grupos de procuradores en Cortes:
  • dos consejeros por el Grupo de Administración Local.
  • dos consejeros por el Grupo de Consejeros Nacionales.
  • dos consejeros por el Grupo de Representación Familiar.
  • dos consejeros por el Grupo de la Organización Sindical.
  • un consejero por el Grupo de los Rectores de Universidades.
  • un consejero por el Grupo de Colegios Profesionales.
El Presidente del Consejo del Reino, era el Presidente de las Cortes Españolas, y era nombrado por el Jefe del Estado a partir de una terna de tres nombres presentada por el Consejo del Reino.

Consejo de Regencia
    Dicho Consejo estaba integrado, por el presidente de las Cortes y del Consejo del Reino, el prelado eclesiástico de mayor jerarquía y antigüedad consejero del Reino, y el teniente general en activo y de mayor antigüedad de los Ejércitos de Tierra, Mar y Aire.

    (Viquipèdia)

    dissabte, 12 de març de 2011

    Antoni Maura

    Antoni Maura i Montaner (Palma, Illes Balears 1853 - Torrelodones, Madrid 1925), advocat i polític mallorquí. Protagonista d'una destacada i controvertida carrera política, en la primera etapa de la seva trajectòria va seguir els postulats del liberalisme, dins del corrent dissident encapçalat pel seu cunyat Germán Gamazo. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d'efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.



    Designat Ministre d'Ultramar en el govern liberal de Sagasta el desembre de 1893, va pretendre desenvolupar un projecte d'autonomia per a Cuba i Puerto Rico com a mitjà per a neutralitzar pacíficament el moviment independentista, però l'oposició dels conservadors i d'un ample sector dels propis liberals va fer fracassar el projecte i va forçar el seu allunyament temporal del primer pla de la vida política, fins que el 1895 es va fer càrrec del Ministeri de Gràcia i Justícia en el govern de Sagasta.


    La crisi de 1898 va representar un punt d'inflexió en la seva trajectòria personal i política, i el germen d'una de les claus del seu ideari: la necessitat d'enfortir la presència del poble en la vida política.


    L'erradicació del caciquisme i dels abusos de l'oligarquia van figurar com objectius prioritaris del seu projecte de dignificació de la política espanyola. Les seves propostes regeneracionistes es van apropar en gran manera al programa dissident del nou conservadorisme de Francisco Silvela. En centrar el seu interès en el funcionament polític de la monarquia, amb els límits presents en les bases legals del règim establert, el seu projecte va resultar compatible amb l'alternativa de sanejament polític proposada pels conservadors.


    Després de la mort de Guzmán Gamazo el 1901, Maura va assumir la direcció del seu grup liberal dissident, fins que el 1902 es va produir un acord amb Silvela per al seu ingrés en el Partit Conservador. D'aquesta manera, Maura es va convertir en la figura clau de la política espanyola de les primeres dècades del segle XX.


    El 1902 es va formar el govern conjunt Silvela-Maura, que va presentar per vegada primera a les Corts la llei de Bases de Reforma de l'Administració Local. Encarregat d'organitzar les eleccions de 1903, va posar en pràctica el seu projecte de sanejament de la política espanyola i de mobilització política del país. Amb l'excepció de les principals ciutats, on van triomfar candidatures republicanes, no va aconseguir impedir la manipulació dels resultats electorals en la resta d'Espanya.


    La dimissió de Silvela com a cap de Govern va engegantir encara més la figura política de Maura, aclamat a partir de llavors com a líder del Partit Conservador. Va ser cridat a presidir el govern el 5 de desembre de 1903 fins el 16 de desembre de 1904, i va intentar posar en marxa la seva política de reformes, però les intromissions del rei Alfonso XIII van motivar la seva dimissió. Encarregat de nou de la direcció del gabinet des del 25 de gener de 1907 fins al 21 d'octubre de 1909, va dur a terme un ample programa de reformes legislatives. El seu govern va impulsar també mesurades en l'àmbit social, amb la creació d'institucions d'assistència als més desfavorits, però la seva intransigència en el manteniment de l'ordre públic, que li va portar a reprimir amb duresa els esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona, van minar el seu prestigi dins i fora d'Espanya. Va perdre llavors la confiança del rei Alfonso XIII i va haver de dimitir.



    Quan va ser cridat de nou per assumir la direcció del Govern, va imposar condicions per a la seva tornada. Maura va continuar mantenint un cert pes en la vida pública, i encara seria cridat en altres ocasions a exercir la presidència del Govern entre 1918 i 1919 i de 1921 a 1922, en aquest segona ocasió al capdavant d'un gabinet de concentració format després del desastre d'Annual. Finalment es va mantenir al marge durant la dictadura de Primo de Rivera, dedicat a redactar les seves memòries. El seu fill, Miguel Maura, també es va dedicar a la política durant la Segona República Espanyola.



    http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Maura_i_Montaner

    Reforma electoral de Maura (1907)

    Esta ley se promulga el 8 de agost de 1807 con Maura como Presidente del Consejo de Ministros. Aunque los cambios introducidos, en relación con la Ley de Sagasta de 1890, no parecen substanciales, sin embargo, en la práctica electoral sí que fueron señalados.



    La edad mínima electoral es de 25 años y el voto se se hace obligatorio con sanciones para los que no lo hicieran de publicidad, recargo de los impuestos y nota desfavorable para los funcionarios públicos.

    Se anula la intervención de los Ayuntamientos en la eleboración del Censo Electoral pasándose al Instituto Geográfico y Catastral que supuso limpieza e imparcialidad. Pero esto se relativiza al transferir a las Juntas del Censo, formadas los mayores contribuyentes, los Presidentes de las Sociedades Industriales, un cargo del ejército, un concejal y ser presidida por un Vocal de la Junta de Reformas Sociales con cierta presencia obrera- prácticamente todas las competencias. Dede las rectificaciones censales, pasando por la proclamación de los candidatos y la formación de las listas, hasta la realización del escrutinio general.

    Se restringen las condiciones para ser candidatos dando gran significado a los ex-Diputados o sus propuestas, y minimizando a los electores. Se acrecientan las dificultades para ser candidato nuevo.

    El artículo estrella de la Ley es el nº 29, en el que se establecía que un candidato podías ser proclamado Diputado sin que se realizasen votaciones, cuando sólamente se presentaba uno. El artículo, promovido por el republicano Gumersindo de Azcárate, terminó convirtiéndose en la lacra del caciquismo español del siglo XX y una de las mayores contradicciones del sistema electoral de esta Ley.
    Con esta Ley se celebraron las siguientes elecciones generales: 1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 y 1923, y una parcial en julio de 1912.

    (http://www.bermemar.com/eleccion/restaura/ley1907.htm)

    dilluns, 7 de febrer de 2011

    Constitució de 1876

    La Constitució Espanyola de 1876 fou promulgada per Cánovas del Castillo, un cop aconseguida la restauració borbònica.
    Tingué una vigència molt prolongada (fins al 1931).
    Proclamava la sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals i instaurava una monarquia constitucional amb importants atribucions a la Corona i un Estat molt centralitzat.
    Les Corts estaven formades pel Congrés (diputats elegits cada 5 anys) i el Senat (aquest darrer amb senadors elegits, de dret propi i dessignats pel monarca). Les eleccions normalment eren manipulades des del poder.
    Les llibertats polítiques eren reconegudes, però van ser restringides per les lleis ordinàries.
    Es proclamava la confessionalitat de l'Estat, si bé es permetia el culte privat d'altres religions.

    (Wikipèdia)